A casa

En tornar de Xàbia, vaig de cap a prendre un rentonet a la meua dutxa.
En eixir de l'aigua, estic renovada, torne a ser jo.

M'encanta, al carrer, reconèixer a Empar la filla d'Amparo (sí, en espanyol), la veïna del costat, que passen i saluden: "Ei! Com va tot?" 
Ens coneixem de tota la vida, Amparo i jo. Tenim la mateixa edat. 
Ella és "filla del poble", jo sóc filla d'immigrants. 
Les nostres colles ens trobabem al carrer Major menjant pipes. 
Ens rifàvem als Fideus i als de l'Eixida. I ells es rifàven a les d'Aldaia.
De sempre hi hagué certa "competència", però ara de grans veiem aquells dies amb tendressa i humor. 
Hi ha alguna cosa que ens uneix per damunt de tot.


De camí al mercat, reconec a molta gent que no sé ni com es diu. 
Els estic veient tota la meua vida, que no és poca. 
No em parlat mai però ens saludem.


Veure aquestes persones, saludar-les, 
reconèixer com familiars i meus els llocs on visc, 
que han canviat amb mi i jo amb ells, 
hem fan sentir a casa.

Joan Roís de Corella

«Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tals que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja morir.»

De vegades

De vegades es resistim a veure la realitat tal com és
de vegades es resistim a veure-nos tal com som
Es fàcil dir que ho intentes
que estàs aprenent noves formes de ser
que estàs creixent
i la única cosa que fas és enfonsar-te més
no fer cas de la teua veritat
Hui en un clot
demà, potser, a dos pams de terra
Sentiments que s'atabalen
que fan nuc a la gola
I si parle?
I si perc?
Això passa 
de vegades

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER

Vicent Andrés Estellés

Et besaria lentament,

et soltaria els cabells,

t'acariciaria els muscles,

t'agafaria el cap

per a besar-te dolçament,

estimada meua, dolça meua,

i sentir-te, encara més nina,

més nina encara sota les mans,

dessota els pèls del meu pit

i sota els pèls de l'engonal,

i sentir-te sota el meu cos,

amb els grans ulls oberts,

més que entregada confiada,

feliç dins els meus abraços.

Et veuria anar, tota nua,

anant i tornant per la casa,

tot açò que ja no pot ser.

Sóc a punt de dir el teu nom,

sóc a punt de plorar-lo

i d'escriure'l per les parets,

adorada meua, petita.

Si em desperte, a les nits,

em desperte pensant en tu,

en el teu daurat i petit cos.

T'estimaria, t'adoraria

fins a emplenar la teua pell,

fins a emplenar tot el teu cos

de petites besades cremants.

És un amor total i trist

el que sent per tu, criatura,

un amor que m'emplena les hores

totalement amb el record

de la teua figura alegre i àgil.

No deixe de pensar en tu,

em pregunte on estaràs,

voldria saber què fas,

i arribe a la desesperació.

Com t'estime! Em destrosses,

t'acariciaria lentament,

amb una infinita tendresa,

i no deixaria al teu cos

cap lloc sense la meua carícia,

petita meua, dolça meua,

aliena probablement

a l'amor que jo sent per tu,

tan adorable! T'imagine

tèbia i nua, encara innocent,

vacil.lant, i ja decidida,

amb les meues mans als teus muscles,

revoltant-te els cabells,

agafant-te per la cintura

o obrint-te les cames,

fins a fer-te arribar, alhora,

amb gemecs i retrocessos,

a l'espasme lent del vici;

fins a sentir-te enfollir,

una instantània follia:

tot açò que ja no pot ser,

petita meua, dolça meua.

Et recorde i estic plorant

i sent una tristesa enorme,

voldria ésser ara al llit,

sentir el teu cos prop del meu,

el cos teu, dolç i fredolic,

amb un fred de col.legiala,

encollida, espantada; vull

estar amb tu mentre dorms,

el teu cul graciós i dur,

la teua adorable proximitat,

fregar-te a penes, despertar-te,

despertar-me damunt el teu cos,

tot açò que ja no pot ser.

Et mire, i sense que tu ho sàpies,

mentre et tinc al meu davant

i t'estrenyc, potser, la mà,

t'evoque en altres territoris

on mai havem estat;

contestant les teues paraules,

visc una ègloga dolcíssima,

amb el teu cos damunt una catifa,

damunt els taulells del pis,

a la butaca d'un saló

de reestrena, amb la teua mà

petita dintre la meua,

infinitament feliç,

contemplant-te en l'obscuritat,

dos punts de llum als teus ulls,

fins que al final em sorprens

i sens dubte em ruboritzes,

i ja no mires la pantalla,

abaixes llargament els ulls.

No és possible seguir així,

jo bé ho comprenc, però ocorre,

tot açò que ja no pot ser.

Revisc els dolços instants

de la meua vida, però amb tu.

És una flama, és una mort,

una llarga mort, aquesta vida,

no sé per què t'he conegut,

jo no volia conèixer-te...

A qualsevol part de la terra,

a qualsevol part de la nit,

mor un home d'amor per tu

mentre cuses, mentre contemples

un serial de televisió,

mentre parles amb una amiga,

per telèfon, d'algun amic;

mentre que et fiques al llit,

mentre compres en el mercat,

mentre veus, al teu mirall,

el desenvolupament dels teus pits,

mentre vas en motocicleta,

mentre l'aire et despentina,

mentre dorms, mentre orines,

mentre mires la primavera,

mentre espoles les estovalles,

mor un home d'amor per tu,

tot açò que ja no pot ser.

Que jo me muir d'amor per tu.

#tetrobeafaltar

Me desperte amb les teues mans abraçant-me. Avanç d'obrir el ulls els primers pensaments són per a tu.
Quan m'aixeque del llit i camine descalça per la casa sé que hui tampoc et podré contar el que he somiat i els plans que tinc
Passa el dia i intente ocupar el cos i la ment,  l'activitat ajuda, però sempre hi ha un "tu" rondant-me: Una cançó, un article, aquest llibre, eixa foto, el tiquet de la última, aquell pla inconclós, la cita pendent, un somriure, la complicitat, el saber que no ests amb mi...
I quan torne a la fredor dels llençols vull mirar-te als ulls i fer-nos confidències acariciant-nos fins a la matinada
#tetrobeafaltar

Moments inoblidables

Tinc moments inoblidables de Roma
Un dels primers va ser quan arribí a San Pietro in Vincoli.

Una església cap cridanera entre tota l'arquitectura romana però que amagava un secret que jo no coneixia (no vaig preparar gaire el viatge). A més a més no estava plena de turistes cosa que encara la menyspreava més....

Caminàvem a poc a poc entre les columnes de la nau central i jo no entenia molt bé que fèiem ahi: cap artesonat, cap absis especial.... fins que arribarem casi al final de la nau i al girar una columna el vaig veure: El Moisés de Michelangelo Buonarroti.

El tenia davant, a punt de parlar-me, i l'emoció se m'agarrà al pit i va esclatar en llàgrimes que no podia contindre. 
Ja veus, un tros de marbre.... i jo allí plorant com Maria Magdalena. 
Va ser molt especial sobre tot perquè mentre plorava no deixava de gaudir de veure'l des de tots el punts possibles, sense cap persona que fera un flash o es ficara davant o no entenguera per què plorava... 

Això va ser el primer matí a Roma. Entrí per la porta gran....

Hi ha algú així?

De vegades tinc la sensació de no haver dit la paraula correcta, de haver sigut inoportuna, de ser massa transparent.

Tinc eixe punt invasor que no puc controlar i que m'ompli d'impaciència, de ganes de saber, d'estar, de ser en l'altre.

Tinc el desig de fer-me un cafè, tranquil.lament en una terrassa, mirant com passa la gent vivint les seues històries, parlant de tot i no res amb algú que em mira als ulls i em coneix.

Hi ha algú així?

De sobte vull fugir.